INTRODUCCIÓ
Actualment hi ha persones que afirmen que Sweeney Todd va existir realment i va ser el responsable de 160 morts i d’altres també creuen que va ser penjat el 1802 davant una gran multitud a Tyburn, prop de Londres. Però la versió que es més acceptada és que Sweeney Todd era un personatge de ficció. La primera vegada que se’n va deixar constància va ser a través d’una història amb el nom de “The String Of Pearls: A Romance” de Thomas Peckett publicada al periòdic The People el novembre de l’any 1846.
La llegenda narra que Todd tallava el coll dels clients de la seva barbaria i els tirava per una rampa fins al soterrani, on eren triturats i utilitzats, per la viuda Sra. Nillie Lovett, com a carn per les empanades de la seva fleca.
L’any 1973 el dramaturg britànic Christopher Bond va portar la historia al teatre amb l’obra “Sweeney Todd”. Bond va ser el primer que va introduir la venjança de Barker cap al jutge Turpin com un leitmotiv i considerada ara com una part més de la llegenda.
Més endavant, el dia 1 de març de l’any 1979, es va estrenar a Broadway el musical “Sweeney Todd: The demon barber of Fleet Street ” de Stephen Sondheim. El llegendari lletrista i compositor va incorporar la trama de Bond i amb l’ajuda de Hugh Wheeler va crear un espectacle molt diferent el que s’havia vist fins aleshores. Així va ser com la historia va arribar a un públic més ampli. Ha sigut un dels majors èxits de Broadway a la dècada de 1980 que s’ha anat representant fins l’actualitat.
No va ser fins 2006 que la historia va arribar a un nou format, la pel·lícula. Dirigit per Dave Moore i únicament per la televisió britànica, el film només recollia la idea principal: un barber que tallava el coll a les seves víctimes amb una fulla d'afaitar al s.XIX.
L’any 2007, Tim Burton, acceptant la petició de Stephen Sondheim, adapta completament l’obra de teatre a un film cinematogràfic: Sweeney Todd: The demon barber of Fleet Street.
Per Stephen Sondheim, una versió cinematogràfica de la seva obra oferia la oportunitat de canviar lletres, així com escriure’n de noves que s’ajustessin més a certs canvis estructurals i narratius dictats pels guió. “Els temps al teatre i al cine son diferents” explica Sondheim. “En un escenari s'accepta a algú assentat i cantant durant tres minuts sobre un tema, però al cine agafes la idea ràpidament i resulta que dos minuts i mig són masses. El problema es ¿com conserves la integritat de la partitura i, tot i així, elimines algunes coses?
Partint d’aquesta reflexió de Stephen Sondheim, proposem una investigació basada en l'anàlisis de les diferències i semblances musicals entre l’obra de teatre de Stephen i la versió cinematogràfica de Tim Burton. Per tal de poder arribar a unes conclusions adequades la metodologia és variada i està dividida en tres passos: el visionat de les dos peces, la recerca de fonts d'anàlisi prèvies i l'anàlisi de les diferents cançons per detectar les diferències.
OBRA DE TEATRE
Fitxa tècnica
Títol: Sweeney Todd, the demon barber of Fleet street
Direcció: Hal Prince
País:
Any: 1982 (adaptació a la TV)
Duració:
Gènere: Drama, thriller, musical
Interpretació: George Hearn (Sweeney) i Angela Lansbury (Mrs. Lovett)
Guió: Stephen Sondheim i Hugh Wheeler basat en la versió teatral de Christopher Bond
Música: Stephen Sondheim
L’obra de teatre "Sweeney Todd: The demon barber of Fleet Street" és una de les millors obres de Stephen Sondheim. La obra s’ha analitzat a partir del següent enllaç al Youtube on es mostra una adaptació per la televisió de la obra de teatre.:
LA PEL·LÍCULA
Fitxa tècnica
Títol: Sweeney Todd, the demon barber of Fleet street
Direcció: Tim Burton
País: USA
Any: 2007
Duració: 116 min
Gènere: Drama, thriller, musical
Interpretació: Johnny Depp (Benjamin Barker/Sweeney Todd), Helena Bonham Carter (Sra. Lovett), Alan Rickman (jutge Turpin), Timothy Spall (Beadle), Sacha Baron Cohen (Pirelli), Jamie Campbell Bower (Anthony), Laura Michele Kelly (Lucy), Jayne Wisener (Johanna), Edward Sanders (Toby)
Guió: John Logan; basat en el musical de Stephen Sondheim i Hugh Wheeler
Producció: Richard D. Zanuck, Walter F. Parkes, Laurie MacDonald i John Logan
Música: Stephen Sondheim
Fotografia: Dariusz Wolski
Montatge: Chris Lebenzon
Disseny de producció: Dante Ferretti
Vestuari: Colleen Atwood.
El mateix Sondheim se’n va adonar que una versió cinematogràfica de “Sweeney Todd” semblava ser un pas lògic a la seva carrera.
La pel·lícula s’ha analitzat a partir de la pel·lícula en DVD.
ANÀLISI I COMPARACIÓ DE L’INICI
A continuació procedirem a l’anàlisi de la part de l’INICI. Analitzarem els quatre primers números de l’obra teatral, però hem ajuntat els dos primers: Organ Prelude i The Ballade of Sweeney Todd, perquè corresponen conjuntament al primer número de la pel·lícula. Per tant, analitzarem i alhora compararem els tres primers números de l’obra teatral i els tres primers números de la pel·lícula.
Analitzarem el primer número teatral i després el primer musical i alhora els anirem comparant. I així amb tots. De cada número analitzarem l’argument, la duració, la comparació amb la imatge, la instrumentació, la textura i l’harmonia.
Teatre: ORGAN PRELUDI + THE BALLADE OF SWEENEY TODD
La introducció de l’obra de teatre està formada per les dues primeres peces musicals: “Organ Preludi” i “The Ballade of Sweeney Todd”.
ARGUMENT:
En aquest fragment, ens expliquen amb la lletra de la cançó qui es el protagonista “Sweeney” i de què va la obra “la seva historia”. En aquest punt, un cos es portat i deixat a dintre el forn. Llavors, aclamat per tots apareix el barber diabòlic protagonista. El Pròleg acaba.
DURACIÓ I RELACIÓ AMB LA IMATGE:
“Organ Preludi”: comença al segon 00:00:04 amb els crèdits i acaba al 00:01:53. Per tant, dura 00:01:49. La música del començament és molt significativa ja que presenta tota l’obra posterior. A partir tan sols de la música (no tenim imatge encara, només crèdits) ens podem fer una clara idea de que serà i què no serà l’obra que es veu. Tot i això, mentre surten els crèdits anem veient unes imatges amb la representació de la història de Sweeney Todd.
“The Ballade of Sweeney Todd”: comença al 00:01:54 i acaba al 00:04:35. Per tant, dura 00:02:41. Aquesta peça serveix com a presentació dels personatges. La mateixa lletra explica la història sencera i presenta el protagonista. Els diferents personatges van cantant alternant-se com a solistes o com a part del cor. Acaba amb un fos a negre i els aplaudiments de la gent, a diferència de la pel·lícula.
En total les dues peces duren 04 min 30 seg.
INSTRUMENTACIÓ:
“Organ Preludi”: Com indica el títol l’instrument que l’interpreta és un orgue. El fet que l’instrument que l’interpreta sigui un orgue és important. L’orgue és un instrument que principalment es situa a les esglésies. Per tant, ràpidament, al sentir els dos primers acords d’aquesta obra l’associem a alguna cosa relacionada amb la religió i la litúrgia.
“The Ballade of Sweeney Todd”: està interpretada per un cor d’homes i dones i una orquestra simfònica. Trobem una gran importància de les veus a diferència de a la pel·lícula, on la introducció és instrumental. Creiem que és degut a la importància de presentar tots els personatges a l’inici de l’obra teatral.
ANÀLISI TEXTURA I HARMONIA:
“Organ Preludi”: Trobem acords lents i molt plens. El registre que permet l’orgue és molt ampli, i en aquest cas s’utilitza, fent el baix amb notes molt greus i la melodia amb notes agudes. Els acords són amb una textura homofònica, tot i que la melodia farà un seguit de notes de pas, per a arribar al següent acord. Tot i així, a partir del tercer acord, alguna cosa canvia. Es manté el ritme lent, es manté el registre del orgue. Però, els acords passen a ser dissonants, gairebé atonals. Hi ha dissonàncies que no es resolen i que ens porta a un estat elevat de tensió. Aquí comencem a veure que l’orgue no s’utilitza per a evocar la imaginació cap a la religió, sinó al contrari. Crea una sensació tètrica, molesta, talment com si fos una pel·lícula de terror.
Trobem un diàleg entre el registre agut del orgue amb el greu. Com preguntes i respostes.
Finalment, s’obre un procés cadencial on sentim acords i la veu superior comença a desenvolupar una melodia amb notes més ràpides. Aquesta melodia coincideix amb el moment que se senten els aplaudiments, veiem un pla general de l’escenari i veiem com entren els dos protagonistes.
Quan esperem sentir l’acord final, se sent un so agut i desagradable i veiem un fos a negre. De fons, comença a sentir-se suaument l’orquestra i a mesura que puja de volum, la imatge va a color i veiem un pla general presentant l’escenari. Va augmentant la tensió de la música i la càmera s’acosta fins que comença la següent peça.
“The Ballade of Sweeney Todd”:
És un peça que conté una adaptació musical del Dies Irae, part dels Grups de moribunds de l'Església Catòlica.
Creiem que l’estructura d’aquesta peça és molt clara i per tant, analitzarem musicalment la peça en funció de l’estructura. És una estructura basada sobretot en la pregunta i resposta com veurem a continuació.
Trobem 8 compassos instrumentals on l’orquestra fa un acompanyament greu, suau on destaca un cop de timbala a cada temps fort i els trinos del violoncel. Aquest acompanyament es mantindrà al llarg de tota la peça, quan cantin els solistes.
Llavors comença el Solista 1, un Jutge, que és baix i interpreta 4 versos amb una estructura musical de AABC.
Després de 2 compassos instrumentals trobem el Solista 2, que respon al primer, un policia, que és tenor. Interpreta 4 versos amb una lletra diferent i amb una estructura de AABC’.
Després de 2 compassos instrumentals canta el cor tot junt i homofònic amb un acompanyament més enèrgic i compacte.
Posteriorment tornem a trobar la mateixa estructura amb dos solistes però més escurçada ja que només interpreten un vers cada un que correspondria a les dues A de l’estructura musical. Els versos B i C són interpretats per un grup de dones dones i un grup de dos homes respectivament
A continuació, comença a cantar el jutge sol i s’afegeixen els altres homes; i responent comença a cantar una dona sola i s’afegeixen les altres dones.
Llavors, comença a cantar el cor de dones soles, després el dels homes sols i al final es van ajuntant i acaben al punt culminant cridant Sweeney! Sweeney!
A partir d’aquí, tornem a l’estructura del començament on el solista és el Sweeney i a cada vers que interpreta el cor li contesta amb el mateix. Acaben cantant tots junts.
Al final, hi ha una petita cadència amb una baixada instrumental caracteritzada per notes curtes sobretot del xilòfon i al final sentim cops de timbala. Per tant, aquesta baixada és melòdica i tímbrica, d’agut a greu i d’instruments aguts a greus.
Pel·lícula: OPENING TITLE
ARGUMENT:
Per presentar la història, s’utilitza una versió molt semblant a “La balada de Sweeney Todd” instrumental i que s’anomena “Opening Title” ja que veiem els títols d’obertura o els crèdits més importants, acompanyats amb imatges d’una animació en 3D. Té la funció d’obertura i es podria dividir en dues parts.
DURACIÓ I RELACIÓ AMB LA IMATGE:
La primera part aniria del segon 00:10 al 00:34. En total, dura 24 seg. Aquesta primera part coincideix amb la presentació del logotip de la Warner Bross i posteriorment amb el nen pescant sobre la lluna, símbol de DREAMWORKS.
La segona part aniria del segon 00:35 al 03:15. En total, dura 2 min 40 seg. Aquesta segona part coincideix amb els crèdits. La imatge dels crèdits és significativa i característica de la pel·lícula. Es caracteritzen per uns colors en general foscos i apagats que contrasta amb el color vermell de la sang, que és el fil conductor dels crèdits. Quan la música s’anima veiem foc i les empanades al forn.
A diferència de l’obra de teatre, la pel·lícula no necessita una presentació de tota l’obra sencera, ni la presentació dels personatges. El cinema té la particularitat i diferència respecte el teatre, que pot aconseguir que el públic estigui situat dins l’acció. Tot i que, l’obra de teatre que analitzem està gravada per a ser passada per la televisió, el format continua sent teatre i el públic que l’està veient necessita una presentació de l’obra i dels personatges per a situar-se. En la pel·lícula no cal i per tant, amb els crèdits i la música dels crèdits ja es dona per presentada l’obra. Tal com va dir el mateix Tim Burton, va eliminar el famós número d’obertura de l’espectacle teatral “The Ballade of Sweeney Todd” perquè no creia necessari tenir un cor cantant sobre la història de Sweeney Todd, quan senzillament es podia anar avançant amb la història.
En total, les dues parts duren 03 min 04 seg. Per tant, dura aproximadament un minut i mig menys que l’obra de teatre.
INSTRUMENTACIÓ
La primera part és interpretada per un orgue.
La segona part és interpretada per una orquestra simfònica. També ens n’adonem que a l'adaptació cinematogràfica afegeix 30 violins, algunes trompes i una tuba, per donar-li un so més energètic, més elevat i sobretot més ampli. Passen de vint-i-set músics a més de seixanta a la pel·lícula.
ANÀLISIS TEXTURA I HARMONIA:
La primera part és la part més semblant a l’obra de teatre però escurçada. La música d’aquesta part no és tant significativa com a l’obra de teatre perquè té una doble funció. A l’obra de teatre la introducció només tenia la única funció de presentar. En el cas de la pel·lícula, per una banda sí que serveix per a presentar la pel·lícula però trobem que també serveix per a presentar la Warner Bross i Dreamworks. A l’obra de teatre no era tant important qui produïa la obra, però en aquest cas sí que li donen importància. Per tant, trobem que han adequat la textura de la peça per a reproduir aquesta doble funció. L’ instrumentació continua sent la mateixa però trobem uns acords molt més tonals, més majestuosos i celestials alhora de presentar el logotip de la Warner Bross i el de Dreamworks coincidint amb que els logotips es presenten al cel. També cal tenir en compte que a diferencia de l’obra de teatre són acords homofònics, sense melodia.
La segona part és la que té pròpiament la funció de presentació de la pel·lícula, coincidint amb els crèdits. Comença amb una música suau. Sentim uns trino inquietants a contratemps. De sobte, comença la melodia de les flautes. Primerament és un so dolç, suau i lligat, però inquietant. Mica en mica, va augmentant d’intensitat i de tensió. Desemboca al punt culminant al minut 1:46. Amb una forta presència del vent metall mentre la corda va repetint un bucle ràpid i inquietant. Cada vegada és més agut i més fort. Les notes són ara més picades.
A la pel·lícula més que a l’obra es nota la inspiració del compositor en els treball del compositor Bernard Hermann que ha posat la banda sonora a “Psicosis” o “Los Pájaros” de Hithcoock.
Teatre: NO PLACE LIKE LONDON
ARGUMENT:
La paret del fons s'aixeca, veient-se un carrer de Londres amb les xemeneies, fàbriques i petites embarcacions. Anthony Hope, un jove mariner, i Sweeney Todd arriben d'un vaixell. Anthony canta robustament les seves aventures però proclama que No hi ha res com Londres, una visió positiva de la glòria de la gran ciutat, que ràpidament és avortada per Sweeney. Una dona pobra interromp la seva conversa amb una desesperada demanda d'almoines, seguit per una lasciva oferta dels seus favors sexuals. S'apropa a Todd, que la llença fora, llavors explica a Anthony perquè té mals records de Londres.
DURACIÓ I RELACIÓ AMB LA IMATGE:
La cançó “No place like London” va del 00:04:39 al 00:08:45. En total, dura 4 min 6 seg. Aquesta cançó coincideix amb l’arribada del sr. Todd i l’Anthony a Londres amb vaixell i la captaire que els demana almoina.
INSTRUMENTACIÓ:
Està instrumentada per els tres personatges que hi surten: el sr.Todd, que el considerem baix; l’Anthony, que el considerem tenor i la captaire que la podríem considerar mezzo-soprano. L’acompanyament i els fragments instrumentals estan interpretats per l’orquestra simfònica.
ANÀLISIS TEXTURA I HARMONIA:
En l’obra de teatre trobem que estan clarament diferenciats els diferents números musicals. Sobretot es tracta d’una qüestió logística ja que s’ha de canviar els decorats i a més, el públic entre número i número aplaudeix.
Primer trobem una part instrumental d’introducció. La intensitat és forta i presenta tots els temes que sortiran. Després passa a un segon pla quan comencen les veus. Una part de l’acompanyament, la més greu, marca el temps i crea com un remor, per simular el mar. Els instruments més aguts acompanyen la melodia de la veu a diferents altures. Creiem que la música de l’obra de teatre ha de ser més descriptiva perquè l’espectador ha d’imaginar molt més que en una pel·lícula. Per això, per exemple trobem que el baix a més de portar la pulsació ha d’imitar el remor del mar. A la pel·lícula no cal perquè l’espectador ja veu el mar directament.
Per altra banda, trobem les veus. Hi ha un contrast clarament marcat entre les tres veus dels personatges. Quan sentim cada veu per primera vegada trobem que canten d’una manera molt melòdica i lírica. Això creiem que és perquè l’espectador els pugui diferenciar bé. En general, trobem que els personatges de l’obra de teatre canten fort, gairebé com si fos òpera.
I és que el propi Sondheim defineix aquest musical com una “opereta negra”, i de fet, ha sigut representat en òperes de tot el món com a òpera, no com a musical. Sweeney Todd és considerat el treball més operístic de Sondheim el qual, juntament a A little night music, ha trobat un lloc als teatres d'òpera.
Tot i això, els cantants de l’obra de teatre canten amb més intensitat i vibren més que no pas a la pel·lícula. Així com han d’exagerar més la interpretació per arribar a tot el públic, alhora de cantar també han de cantar més fort i vocalitzar més. En aquesta cançó, els tres personatges van combinant fragments més lírics amb fragments parlats, semblant a la rapsòdia, on mesclen la parla i el cant. Parlen líricament però no arriben a fer una melodia concreta.
Cal destacar també, que quan en Sweeney Todd demana perdó a l’Anthony sentim una melodia de violoncel, molt lírica i expressiva, que contrasta amb la resta d’acompanyament de la cançó.
Pel·lícula: NO PLACE LIKE LONDON
ARGUMENT:
A la pel·lícula, tot el que veiem és una adaptació de l’obra al cinema, les acciones són les mateixes, excepte una cosa: la dona que demana almoines no apareix.
DURACIÓ I RELACIÓ AMB LA IMATGE:
La cançó “No place like London” va del 00:03:16 al 00:05:30. En total, dura 2 min 14 seg. Aquesta cançó coincideix amb la boira, el vaixell i la ciutat i el port en silenci a primera hora del matí. És l’arribada del sr. Todd i l’Anthony a Londres.
INSTRUMENTACIÓ:
Està instrumentada per els dos personatges que hi surten: el Sr.Todd, que igual que a l’obra de teatre el considerem baix i l’Anthony, que també al igual que a l’obra de teatre, el considerem tenor. Tot i això, l’Anthony té una veu més infantil a la pel·lícula perquè l’actor que l’interpreta és més jove que a l’obra de teatre. Per contra, trobem que a la pel·lícula no hi apareix la captaire. Creiem que això és degut a que la captaire servia per a donar moviment a l’escena i a la pel·lícula no cal, amb el moviment de la càmera en tenim prou. A part, la acció avança més ràpid a la pel·lícula.
L’acompanyament i els fragments instrumentals també estan interpretats per l’orquestra simfònica.
ANÀLISIS TEXTURA I HARMONIA:
Primer, igual que a l’obra de teatre, trobem una introducció instrumental. Té la funció principal de presentar la primera escena. La música serveix clarament per a acompanyar la imatge i per tant, es busca un so que s’associï i concordi amb la boira, amb el vaixell anclat i amb la ciutat encara dormint. Això, s’aconsegueix a través dels instruments de vent, en concret de les trompes, les flautes i clarinets fent acompanyaments amb notes llargues i suaus. L’oboè, sobre això, fa una melodia molt lligada, com mandrosa. És un dels leitmotiv, però lents. La música es va alegrant i agafa un aire més alegre, com viatger, amb l’ajuda de percussions com el xilòfon.
A partir d’aquí, comença a cantar l’Anthony. L’Anthony, d’acord amb la seva edat i les seves ganes de descobrir món, canta de manera més alegre i melòdica. Es nota l’esperit aventurer, i és ajudat per un acompanyament més melòdic, amb instruments de vent fusta que l’acompanyen amb la melodia.
Per altra banda, quan comença a cantar el Sr. Todd, la seva veu més greu ja ens evoca a foscor, profunditat, por. A la seva veu se li nota ràbia i melancolia. Mentre a l’Anthony li agrada haver arribat a Londres, al sr. Todd no; i ho demostra amb la forma de cantar. L’acompanyament quan canta el sr. Todd també és diferent. Cada vegada que canta No place like London, que seria un leitmotiv, sentim vent metall que l’acompanya accentuant cada síl·laba.
Igual que a l’obra de teatre, també es combina la parla amb el cant. Hi ha fragments on només parlen i se sent l’acompanyament musical de fons i d’altres on la manera de cantar sembla parlada, similar a la rapsòdia, com a l’obra de teatre.
En general, trobem una manera de cantar menys lírica i operística que a l’obra de teatre. Més xiuxiuejada. Això es deu a les possibilitats d’àudio del cinema. Hi ha més post-producció i es pot graduar el volum perquè no és en directe.
A més, els plans són més tancats, veiem els actors de més a prop i si cantessin molt fort o exageressin molt els gestos, com al teatre, ens semblaria estrany.
Teatre: THE BARBER AND HIS WIFE
ARGUMENT:
El Sr. Todd, que continua dalt del vaixell amb Anthony, narra el seu passat de Barber i la història de la seva dona i filla. Posteriorment, s’acomiada d’Anthony i torna a malparlar de Londres.
DURACIÓ I RELACIÓ AMB LA IMATGE:
La cançó “The Barber and His Wife” va del 00:08:46 al 00:10:56. En total, dura 2 min 10 seg. Aquesta cançó és el relat per part del Sr. Todd, de la història d’un barber i la seva esposa. Posteriorment, sabrem que és la seva pròpia història. Diu que la seva esposa era molt maca i eren molt feliços, però un home poderós també se’n va enamorar. Va enfonsar el barber i ella va caure als seus braços.
INSTRUMENTACIÓ:
Està instrumentada per el sr.Todd, que canta. L’acompanyament el realitza l’orquestra simfònica.
ANÀLISIS TEXTURA I HARMONIA:
Trobem que l’acompanyament és com un impuls, com si empenyés el Sr. Todd a continuar cantant. Primer la corda fa com una roda que va repetint. El vent contesta amb notes llargues.
El sr. Todd canta lentament, al principi amb gravetat i amb tristesa. Quan comença a parlar sobre l’altre home que li pren la seva dona, es va exaltant i l’acompanyament també. Puja d’intensitat i de altura. Cada vegada que“diu she was biutiful” que seria un leitmotiv, ho canta de manera més lírica. L’Anthony té una intervenció parlada on s’interessa per com acaba la dona. Llavors el sr.Todd recupera les maneres i torna al principi, com una segona estrofa, amb la mateixa música però amb lletra diferent. A partir d’aquí, l’acompanyament continua igual però els dos personatges s’acomiaden parlant. Finalment, el sr.Todd sol, mentre l’acompanyament va repetint el mateix motiu amb els clarinets, recupera una frase de la cançó anterior, “No place like London” que diu que “Hi ha un forat al món, com un gran forat negre. Ple de gent que està plena de merda i els bitxos del món la habiten.” Just quan acaba de dir això, sentim una nota aguda i estrident que és el final, com a l’Organ Preludi.
Pel·lícula: THE BARBER AND HIS WIFE
ARGUMENT:
El Sr. Todd, explica el seu passat a l’Anthony. Veiem, a través d’un flashback, com passejava amb la seva dona, tots envoltats de flors, i ben feliços. Fins que apareix el jutge i ordena que ataquin al barber. L’ataquen, la seva dona s’espanta i la seva filla plora. Llavors, apareix el jutge que representa que la protegeix. Diu que no sap res més de la dona ni de la filla i s’acomiada de l’Anthony. Acaba malparlant de Londres igual que a l’obra de teatre.
DURACIÓ I RELACIÓ AMB LA IMATGE:
La cançó “The Barber and His Wife” va del 00:05:30 al 00:08:10. En total, dura 2 min 40 seg. Dura una mica més que la cançó de l’obra de teatre.
Per explicar la història anterior dels personatges o les seves fantasies s’utilitzen els flashbacks, de colors brillants. Tal com diu la productora MacDonald, “la música i cançons originals expliquen que Sweeney perd a la seva dona per culpa del jutge Turpin. Però la pel·lícula ja ens dona l’oportunitat de veure tot això, perquè en realitat veiem com era abans Sweeney i perquè s’ha tornat així. Aquestes retrospectives creen un agut disseny i expressen la juxtaposició entre el que era Sweeney i en el que s’ha convertit”. Per tant, a la pel·lícula, tenim l’argument explicat doblement; per un costat per les imatges a través del flashback i a través de la lletra de la cançó.
INSTRUMENTACIÓ:
Està instrumentada per el Sr.Todd, que canta. L’acompanyament el realitza l’orquestra simfònica.
ANÀLISIS TEXTURA I HARMONIA:
Comencem a sentir una melodia melancòlica amb instruments de vent fusta. Comença a cantar i sentim que l’acompanyament, sobretot a base de vent fusta i corda, a tessitura mitjana va fent un contrapunt amb motius semblants a la melodia que canta el Sr. Todd. A mesura que la situació es complica, quan detenen al Sr.Todd i la seva filla plora, sentim que el Sr. Todd es va exaltant. L’acompanyament cada vegada és més agut i fort. Cada vegada denota més tensió. Finalment, desemboca al punt culminant que coincideix amb el moment que el jutge posa la mà sobre l’espatlla de la dona del Sr.Todd. El vent metall al punt culminant ajuda la veu amb notes inflades. Llavors l’Anthony el retorna a la realitat preguntant-li què li passa a la dona. Llavors passa a la segona estrofa que comença igual que el principi, la mateixa música però amb diferent lletra. S’acomiaden i llavors el Sr.Todd recupera al igual que a l’obra de teatre, la mateixa frase de la cançó anterior, “No place like London” que diu que “Hi ha un forat al món, com un gran forat negre. Ple de gent que està plena de merda i els bitxos del món la habiten.” Just quan acaba, sentim un contrapunt amb melodies ràpides i rítmiques, molt picades amb percussió i vents sobretot; que ens transporta a una nova escena.
CONCLUSIONS
Aquest anàlisis comparatiu entre les peces inicials de l’obra teatral i la pel·lícula de Sweeney Todd ens ha servit per a comparar, veure les semblances i diferències entre dos arts; el teatre i el cinema.
D’entrada voldríem fer una reflexió sobre la diferència principal entre cinema i teatre. Cal entendre per una banda que el cinema neix com a un sistema de reproducció mecànica i distribució massiva. És a dir, el cinema perd la espontaneïtat del directe al poder reproduir-se tantes vegades com convingui exactament igual. Com a conseqüència directa d’aquest origen industrial del musical, es produeix una distanciament entre l’actor i el públic. Aquest buit s’intenta suplir a través del punt de vista, que es transmet a través de la posició de les càmeres, d’uns plans característics i d’un muntatge determinat per a obtenir la millor visió per al espectador. Podem veure la intimitat dels personatges que no podem veure en les actuacions musicals en directe, podem veure un primer pla del protagonista actuant,...
Així, si un decideix anar al teatre, podrà viure l’emoció de la espontaneïtat del directe, arriscant-se a no captar tots els detalls per no estar en una posició correcta. Si en canvi, un decideix anar a veure una pel·lícula musical, podrà veure el millor punt de vista possible, arriscant-se a perdre la emoció del directe.
“En el cine, la personalidad del bailarín se pierde. En el teatro, por el contrario, el contacto con el público es más directo. […] Sin embargo, de la pantalla, no obtenemos una respuesta tan directa; dista bastante de la empatía que produce el teatro en vivo.” The Magic Factory (New York; Praeger, 1973) p.47
Feta aquesta apreciació, ara concretarem les diferències i semblances que hem trobat concretament al musical de Sweeney Todd.
Una de les principals diferències que hem trobat a l’obra de teatre respecte la pel·lícula és que l’obra de teatre inclou un número musical més a l’inici. Això és degut al fet que com que el teatre no ens pot oferir el millor punt de vista, ha d’incloure un número per a presentar els personatges i la història que s’explicarà a continuació. En canvi, a la pel·lícula ja hem vist que la història va esdevenint sense necessitat de recórrer a aquest recurs.
Per altra banda, una semblança que hem trobat és que des que surten els crèdits, tan a la pel·lícula com a l’obra de teatre (recordem que estava gravada per a ser transmesa a televisió), la música té un paper fonamental, ja que sense veure imatges relacionades amb la pel·lícula ja et pots fer una idea clara com a mínim de la temàtica.
Una altra diferència observable és que en general, els actors de l’obra de teatre, canten de manera més exagerada, com operística i van caracteritzats també de manera més exagerada que a la pel·lícula. Com hem dit anteriorment, això és degut a que el cinema t’ofereix el millor punt de vista, mentre que al teatre el pla és estàtic i no es canvia. Per tant, per arribar millor a tot el públic és necessària aquesta exageració.
Una altra lleugera diferència respecte a la música és que la música de l’obra de teatre és en general més descriptiva. Té una funció estètica però també té una funció descriptiva molt important, que a la pel·lícula no és tan clara. Això és degut a l’austeritat dels decorats teatrals que no poden competir amb els decorats reals de la pel·lícula, cosa que fa que la música de l’obra de teatre faci també la funció d’ambientació.
Una altra semblança que trobem és que tant a la pel·lícula com a l’obra de teatre, la diferència de veus, entre el protagonista principal i el personatge secundari que l’acompanya (antagonista), és molt marcada. Els dos personatges són molt diferents. El protagonista principal és obscur, gran, està cansat i enfadat. El personatge secundari que fa d’antagonista és tot el contrari; està a la flor de la joventut, és guapo, aventurer i ple d’esperança. Aquesta diferència també la podem observar a les veus, un és baix i l’altre és tenor. Creiem que està fet a propòsit, per a remarcar el caràcter del personatge protagonista.
Pel que fa a la textura, la diferència principal és que l’ orquestra de la pel·lícula és més gran i està gravada en unes condicions millors que la de l’obra de teatre; cosa que permet graduar millor els canvis d’intensitat.
Pel que fa a l’anàlisis harmònica, en general són bastant similars les peces de l’obra de teatre i la de la pel·lícula i es basen en els mateixos motius i leitmotiv. Les lletres també són bastant similars.
